I qui m'anava a dir que tot acabaria sent tan diferent.

I qui m'anava a dir que, sent tan petita, necessitava que tot acabés sent tan diferent.

PERDÓ (NAR)

Intentar sempre superar allò que t'han volgut inculcar aquells que t'estimen més... Amb tota la bona voluntat del món, encara que des de la més profunda ignorància.
[...]
Pregar perquè siguen capaços d'assumir la seua culpa i de perdonar-te a tu per les errades que ells van cometre.

"EN S'ESTIU"

A line made by walking- Richard Long

Gitar-se damunt l'herba fresca en un dia calorós, estendre els braços i les cames... A partir d'ací, notar la humitat de la rosada en l'esquena, tancar els ulls i intentar dibuixar la línia que delimita en el perfil del teu cos aquesta fredor. Confondre's amb la línia de l'horitzó i decidir quina porció del teu cos pertany al cel i quina a la terra.
I mentre et sents un element més del paisatge, ésser conscient de la petitesa de la teua persona davant l'infinitut del món. Finalment, entendre la grandesa d'aquest pensament i valorar la sensació que t'atorga el fet de ser coneixedor de la teua insignificància.

ARA FA UN ANY...

Ara fa un any em vaig preguntar com seria la meua vida d'ací a un any.
No negaré que vaig començar aquest projecte molt conscientment del gir que li estava donant a  la meua vida, tot i que d'una manera força decidida i sobretot, justificada.
Ara, havent acabat el curs, abandone València per uns mesos i torne a les meues terres del nord i les mire d'altra manera...paradòxicament, les observe des de la tranquil·litat i l'ordre interior que ha produït en mi l'experiència d'aquest any a la ciutat.
La vida a València ha segut, certament, molt diferent als temps de Barcelona...ni millor ni pitjor, diferent. Si bé es cert que a Barcelona vaig trobar a faltar gent amb l'actitud espontània i natural del sud, és igualment cert que encara hi ha moltes coses que me la recorden i massa coses que em fan recordar tot allò i tots aquells que trobe a faltar i que no puc evitar sentir cada vegada més lluny i cada vegada més inassolibles.
Les conversacions són cada vegada menys freqüents i les circumstàncies no deixen d'oposar-se a la les esperances d'una possible retrobada.
 La sensació de que no vaig arribar a conéixer la ciutat tal i com m'haguera agradat s'agreuja.
Tanmateix, aquest nou any m'ha donat l'oportunitat d'arribar a entendre d'una forma gairebé profunda l'art cosa que ha derivat en arribar a conéixer-me d'una manera totalment profunda a mi mateixa.
He comprés aquells que des de ben petita van voler guiar d'una manera bondadosa i ignorat a parts iguals quin havia de ser el meu camí i això ha afermat la meua voluntat de voler fugir d'aquest camí...i entenc els mesos anteriors a aquesta desició com aquell moment de xafar fortament amb els dos peus a terra abans de saltar.



La voluntat d'una vida desordenada m'ha portat a assolir l'ordre i la fermesa en allò que vull.

NOTA A GIUSEPPE PENNONE

Autorretrat: Jo amb textura de pedra/ pedra amb forma de mi.

*Per al gran artista Giuseppe Pennone: Potser no hauriem de capficar-nos a prendre consciència de ser riu, sinó que els rius socials haurien de prendre consciència del seu paper com a escultors i com a modificasors conscients de la vida d'aquells que ens envolten.

En el seu fluxe pel riu, les pedres, arrancades inicialment d'una mateixa roca mare són banyades per l'aigua d'aquest, polides per les arenes del seu fons i colpejades per altres pedres germanes que les acompanyen en el seu camí cap a la mar. Algunes d'elles no podran arribar mai al seu destí ja que potser es queden atrapades a les vores del riu o potser se les emporte algun xiquet encuriosit per la seua forma, la seua textura, el seu color o la brillantor de les xicotetes partícules d'arena que han quedat atrapades en el seu relleu. Altres arribaran a la costa i romandran allà fins convertor- se en impercepribles granets d'arena.
Tanmateix, on s'ature el seu viatge no és allò més important, sinó que ho és el camí recorregut i de quina manera aquestes pedres s'han polit, s'han trencat i com potser han quedat atrapades durant und instants entre dues roques grans pensant que allà s'acabava el viatge però més tard un impuls les ha empentat i els ha demostrat que els queda encara molt de camí dins que arribe l'hore d'aturar-se definitivament.
Vivim pendents d'assolir un objectiu final. No obstant, sovint oblidem que això, encara que siga el punt final del nostre recorregut, n'és solament això: un punt més del llarg viatge. I que no hem d'esperar trobar més tresors en arribar al nostre destí que els que ens hem trobat pel camí: tots aquells que ens han transformat i han configurat el que serem quan arribe eixe moment; tot allò que hem viscut, aquells a qui hem conegut i també tot allò que no s'ens ha estat permés viure i tots aquells a qui no hem tingut l'oportunitat de conéixer.

 

SÓC CATALANA I ESTIME LA LLIBERTAT

Ací teniu al gran violoncelista i sobre tot grandíssima persona Pau Casals pronunciant un discurs davant l'ONU...
Com va dir en el seu temps "I'm Catalan and I love freedom".

Imatge i so de "El Cant dels Ocells" de Pau Casals

ANTICS COMPANYS

Aquells vells amics que et retrobes després de molts anys dins d'un Regional Express en direcció a Tortosa, tornant cap al poble.

Companys amb els que has compartit jocs i que éreu capaços de tirar-vos pedres i ferir-vos i a l'endemà compartir l'esmorzar sense recordar la batalla del dia anterior. Eren pedres carregades d'innocència.

Entre els jocs al carrer pensaves que, en passar els anys, haurieu canviat molt però continuarieu junts, la colla...Ara veus que fa anys que no en sabeu res l'un de l'altre però que no heu canviat gens i continueu apedregant el veïnat, encara que ara sense innocència.

Així, t'adones que ja no ets capaç d'estimar aquell vell amic, ja que no es pot estimar a qui no es coneix i, amb el temps, ja no el reconeixes... i aquella sinceritat i aquelles baralles; aquelles arrapades s'han convertit en una salutació freda i un silènci llarg i incòmode esperant la teua parada. I desconeixes per complet els seus gustos i els seus somnis. I ja no ets capaç d'estima-lo, solament enyores aquella sinceritat, aquelles baralles i aquelles arrapades. Trobes a faltar la vida de petits.

I pensant això també recordes els altres companys, que potser no tindràs la sort de retrobar a dins d'un vagó de tren. Aquells amics que enyores però que ja no pots estimar. Potser els amics nous, els d'ara, passen a ser part d'aques enyor algun dia, i no vols pensar-ho, i no t'ho creus...Sona el clàxon i s'atura el tren. A l'andana t'esperen els amics que desitges que mai esdevinguen nostàlgia. Gires el cap per acomiadar-te del vell amic, però ja se n'ha anat...sense dir res.